Falten 18.000 places públiques en llars d'infants!!

Aprofitant que dilluns hi va haver la compareixença del Síndic de Greuges per exposar les conclusions de l'informe sobre "l'escolarització de 0 a 3 anys a Catalunya", us en volia fer un resum:

1) Catalunya des del 2000 té taxes d'escolarització molt per sobre de la mitjana espanyola ( el doble).

Malgrat això:

2) L'oferta és eminentment privada (només el 42,2% de places públiques) és a dir que les famílies són les que han de fer front al pagament.

3) Existeixen greus desigualtats territorials i socials

4) Dèficits en la regulació dels serveis adreçats a la primera infància que fan que la qualitat no sigui la desitjada

5) Manca d'altres polítiques de suport a les famílies com són les excedència parentals, reduccions de jornades o ajuts econòmics.

En el punt que discrepem del Síndic és en el compliment de les 30.000 places públiques noves que el Govern havia promès pel 2008. L'informe diu que estan creades, però les dades que tinc no coincideixen pas:

Alumnes el 2003: 23.833. Més les 30.000 compromeses= 53.833 places que haurien d'estar fetes enguany.

Les dades de la mateixa Conselleria indiquen que a l'inici de curs 207-2008 hi havien només 36.100 alumnes en les escoles bressol públiques. Per tant, falten gairebé 18.000 places!!!

12.600 Felicitacions

No patiu! No són felicitacions de Nadal (tot i que m'agradaria saber quant paper s'ha gastat l'Administració Catalana aquest Nadal). 12.600 felicitacions són les que voldria enviar des d'aquí a totes aquelles persones que són Voluntaris per la Llengua.

L'objectiu del programa "Voluntariat per la llengua", que és va iniciar l'any 2002, és facilitar a totes les persones que tenen coneixements bàsics de català que el puguin millorar i parlar amb normalitat. Els voluntaris lingüístics, persones que parlen habitualment català, destinen una part del seu temps (10h en total) a conversar amb persones interessades a agafar fluïdesa, perdre la vergonya i poder-lo parlar d’una manera natural.

Un "gràcies" ben alt per totes aquelles persones que participen en aquest programa i que fan més viva la nostra llengua.

Aigua, si-us-plau!

De tots és coneguda ja la greu situació de sequera que pateix el nostre país. Des del govern ja s'han anunciat restriccions importants d'aquí uns mesos si la situació no es resol i mesures com la de portar aigua amb vaixells de la dessaladora d'Almeria. Hi ha pobles, com l'Espluga de Francolí que ja fa dies que tanca el subministrament d'aigua durant unes hores al dia.

Més enllà de ls situacions de cada conca, embassament, poble,... cal estudiar què ens ha portat fins aquí. Com és evident, la manca de pluges acumulada ha fet que les reserves d'aigua estiguin sota mínims. La sequera és un problema estructural a Catalunya. Això cal tenir-ho clar per oferir solucions estructurals i de llarg abast, no pegats que només facin que allargar el problema. Però com s'ha getionat aquesta sequera? Què s'està fent des del Govern?

Ens han explicat que el tripartit aposta per l'estalvi d'aigua, la reutilització i les dessaladores. Hi estem d'acord, però ballen i manquen aspectes importants. En tema de reutilització es pot fer molt més del que es fa, queda un llarg camí per recórrer. I en inversió del Departament de Medi Ambient, ens trobem amb la paradoxa que l'any 2007 només ha utilitzat 0.5€ de cada 1€ que tenia (segons dades Departament Economia i Finances). Saben quantes coses s'han quedat per fer? Any 2005 (darrera sequera important): es fa un pla de contingència i a dia d'avui de 10 obres que es van projectar només n'hi ha una de feta.

Dessaladores: cal tenir en compte que tenen un alt cost energètic ( menys sostenibles) i és més car de produir l'aigua.

Finalment, des de CiU fa anys que reclamen la conexió amb la Conca del Roine. Perquè no n'hi ha prou amb l'estalvi i la reutilització (que s'han de fer) sinó que per tenir més aigua al sistema necessitem estar conectats a una conca hidrogràfica potent (amb més cabal). I aquesta és la del Roina. Cal conectar les xarxes catalanes, però cal sobretot, que ens conectem a una xarxa que aporti més aigua.

Per cert, en nivell del pantà de Riudecanyes és del 18.7 % i el de Siurana,16.7 %

On són les ajudes a la dependència??

Publicat a "l'Aquí" (7/01/08)

Aquests dies la quantitat d’anuncis que ens envolten és extraordinària, tant, que un és incapaç de retenir-los tots. Un dia d’aquestes festes però, em vaig aturar davant un anunci publicitari d’una parada de bus i em vaig indignar. El lema: “ Ningún anciano volverá a sentirse abandonado. Ayudas a la dependencia un derecho para todos”. Era un anunci del govern espanyol sobre les meravelles de la llei de la dependència. Vaig arribar a casa i em vaig posar a buscar les dades. Volia comprovar que la meva indignació era fonamentada.

Una llei no és tan sols la lletra del B.O.E ja que el paper tot ho aguanta, també el seu desenvolupament, aplicació i benefici pels ciutadans. Especialment una normativa que afecta milers i milers de persones en situació de fragilitat que els fa ser dependents d’altres.

Aquesta és una llei que trepitja competències a Catalunya i això ens porta a situacions com que l’Estat espanyol per una plaça de residència pagarà un màxim de 780€ quan el preu a Catalunya d’aquest servei és més del doble. Qui posarà la resta? Una llei que ens arriba mal finançada, amb problemes de recursos i desbordada per el gran allau de sol·licituds.

Coincidia, a més, que aquell dia des de la Conselleria es va anunciar que 150 persones rebrien per fi l’ajuda. 150 persones només i amb retard!! Des de l’entrada en vigor de la llei, s’han presentat més de 55.000 sol·licituds d’ajudes, a 15 de desembre s’havien realitzat a Catalunya 35.696 valoracions, de les quals 27.751 són de gran dependència i d’aquestes només 150 rebran l’ajuda. 150 de 27.751!!. I milers de catalans esperant la valoració, el programa individual d’atenció i esperant rebre els serveis i les prestacions. Sóc conscient que no tot es pot fer en uns mesos, però en portem 12 ja i no és fer demagògia, sinó el meu deure, denunciar que els diners que s’estan destinant a les campanyes publicitàries podrien haver anat directament a ajudar aquestes persones. Prioritzar la publicitat governamental quan encara resten milers de persones per ajudar, ho trobo del tot injust i denunciable.
Tornem a reclamar: més fets i menys anuncis publicitaris.

I RENFE?

Seria idònia aquella frase espanyola " ¿qué hay de lo nuestro?" en referència a RENFE. Milers de catalans estan i estem patint la ineficàcia i la péssima gestió de RENFE i el govern d'aquí surt per la tangent dient que el trapàs (que ells havien promès que es faria el mes de Gener d'aquest nou any) no serà fins el 2010!! Una altra promesa camí de no complir-se.

El govern tripartit hauria de ser inflexible en la petició del traspàs de RENFE i de la inversió necessària, ja que prou pateixen els ciutadans el caos dels trens.

Ahir mateix, des de l'estació de Reus no podia arribar cap tren procedent de la línia de Lleida- Casp ja que una màquina s'havia espatllat, o sigui que tota la gent que volia anar direcció Tarragona i Barcelona no podien fer-ho. No sabien quan s'arreglaria, ni tan sols trobaven maquinista!! No podem restar més temps esperant que des de Madrid ens solucionin els greus problemes ferroviaris que patim els catalans.

Si el Tripartit no vol demanar o no pot exigir al seu "govern amic" el trapàs hi ha una alternativa: la proposta que va defensar CiU al darrer Ple del Parlament de 2007, d’acceptar l’encomana de gestió de les rodalies de RENFE per part de la Generalitat, paral·lelament a les negociacions del seu traspàs. Així la Generalitat podria liderar d'una vegada per totes la gestió d'unes infraestructures el problema de les quals afecta milers de ciutadans.

Nadal a ple rendiment!

Aquest matí tota cofoia m’explicava que ja ha fet la carta als reis. Els ulls li brillaven mentre m’ensenyava del catàleg de la botiga de joguines tot el reguitzell de coses que havia demanat: la nina que parla, el conjunt de maquillatge, la bicicleta lila, les
“Ja podràs jugar amb tot?” li he preguntat. No ho sap però diu que tot és tan bonic!
Lluny queden aquells Nadals dels nostres avis, on els Reis deixaven (amb sort!) una joguina a cada casa per compartir amb tots els germans, quan es posava a taula l’únic pollastre que es menjava en tot l’any, quan vora el foc s’explicaven contes i s’entonaven nadales,....Afortunadament ha plogut molt des de llavors, però a voltes penso que hem anat massa enllà.
Aquest Nadal cada català es gastarà 768€ de mitjana en menjars, regals, oci,... Ja a finals de Novembre va començar el compte enrere: es van encendre els llums de Nadal, les botigues decorades plenes a vessar d’articles, els anuncis de joguines, perfums i cava,.... Tota la maquinària del consumisme a ple rendiment i nosaltres disposat a treure’n el màxim benefici.
Seria bo intentar per un moment aparcar la targeta de crèdit i pensar en què volem que sigui realment el nostre Nadal. Per uns, un retrobament amb tota la família. Per altres, unes vacances per deixar les presses. Alguns només desitgen passar llargues estones amb els de casa o trencar la rutina del dia a dia. Pels creients un temps de celebració i d’agraïment. Per altres, un temps per recordar els que falten. I per alguns, un temps sense significat especial o que volen que passi de pressa. Sigui el que sigui, estic convençuda que no es necessiten masses diners per això. Omplir de regals la quitxalla el dia de Reis o pel Tió molts cops acaba en un desfici per obrir regals i en el desconcert davant de tantes coses noves que ni tan sols valoren. Abans que res, potser convindria adonar-nos, que per molt de crèdit que tingui la nostra targeta, els somriures, les estones compartides, les converses, els passeigs, les visites i la il·lusió dels més menuts no tenen pas preu.

L'EDUCACIÓ I L'ESFORÇ

Un dels pilars bàsics de la nostra societat, sobre el que hem de fer una incidència especial i sobre el que es fa cada dia més imprescindible una reflexió, un ampli consens i una estratègia ambiciosa, és el sistema educatiu. Hem de ser conscients que a les nostres escoles s’hi formen les persones que portaran el timó del país d’aquí uns anys. Els futurs metges, químics, fusters, informàtics, investigadors,.... estan formant-se actualment als nostres centres educatius.

La setmana passada vaig poder assistir a una xerrada, que organitzada pel Centre d’estudis Jordi Pujol, feia un filòsof que és especialista en cant i ex-ministre d’educació francès, en Luc Ferry. La seva primera afirmació va ser que l’herència del Maig del 68 ha estat, en alguns aspectes, negativa pel que fa a l’educació, al·ludint que a més de la pèrdua dels valors tradicionals, es va destruir l’autoritat. Tot i que al nostre país els canvis van produir-se més tard, també vam caure en aquest error, vigent encara avui, tot confonent disciplina i autoritat amb autoritarisme. En Luc també explicà els problemes que ha creat el fet d’haver substituït el treball pel joc, de deixar la llibertat sola, sense autoritat ni regulació. Evocant Kant va reclamar tornar a la pedagogia del treball, de la llibertat responsable. “ El treball ajuda a vèncer obstacles i a aprendre”. Podem palpar fàcilment com la pedagogia del lúdic sense obligacions no funciona, no forma persones responsables.

Per altra banda, hem introduït tant els joves en el consumisme, que molts s’han convertit en addictes. I ens hem oblidat molt sovint d’introduir-los en el món de la cultura, de l’esperit, de la moral,... elements que fan la nostra vida més intensa, més profunda i més rica, però que per assolir-los es necessita esforç i treball personals.

Finalment, el filòsof ens va donar algunes pistes que s’haurien d’aplicar als nous moviments pedagògics; com la revalorització del treball, el ser exigents amb els infants i joves tot encomanant-los tasques formidables i interessants,... Evidentment que les seves propostes es deriven de l’anàlisi del sistema francès, però ens serveixen també a Catalunya. El nostre país necessita un debat urgent sobre l’orientació de l’educació, sobre la cultura de l’esforç i la responsabilitat. Un debat en el que hi participin els docents, les comunitats educatives, les famílies, els polítics, el teixit empresarial,... i en el que tota la societat, per la importància que suposa, s’hi impliqui.

Menys diners pel Baix Camp i més per Barcelona...

Publicat a l'"Aquí".Novembre del 2008

Aquesta setmana, hem acabat de debatre els pressupostos de la Generalitat del 2007, és a dir, hem discutit en què es gasta el govern els diners de la ciutadania.
Com a representant pública, i per tal de donar a conèixer la tasca que fem, intentaré resumir el que per CiU són les raons bàsiques per no donar-hi suport.

Partim d’un pressupost que, gràcies a les negociacions que CiU va fer l’any 2001, ha passat de 18milions d’euros a 32 milions, gairebé el doble de diners!. I ens preguntem: ho han notat en alguna cosa vostès? Han notat que des de que la Generalitat té el doble de diners tenen més serveis, més millores, més progrés? Nosaltres creiem que no.
Hi ha aspectes d’aquests pressupostos del govern tripartit que ens preocupen, i molt :
Com l’engreixament de la màquina administrativa del govern amb la contractació de 2.910 nous funcionaris que no són ni metges, ni mestres ni mossos. La despesa de personal de confiança passa del 13,8milions d’euros a 18 milions en tan sols un any!.
Un segon exemple, la inversió en infraestructures i mobilitat disminueix un 19%; les carreteres un 11% i per estructures ferroviàries hi ha un 43% menys de recursos (molt mala notícia pels que agafem el tren per anar a treballar)
Però en allò del què el govern s’enorgulleix, les polítiques socials, les dades no són menys preocupants:
1) Les famílies han perdut 600euros en relació a les ajudes que rebien el 2002-2003
2) No existeix la partida pressupostària per la Llei de Dependència
3) 76 barracons més en educació
4) Cap progrés en la Llei de Suport a les Famílies

I un darrer capítol que ens afecta també directament: què hi ha pressupostat pel Baix Camp?
Doncs 42,1 milions d’euros, 6,4milions menys que l’any passat, i lluny del pes en els pressupostos que tenia amb CiU. Dels 15 departaments només 8 tenen inversions previstes. De les 74 inversions previstes, només 47 són noves, és a dir, que n’hi ha moltes que ja venien d’altres anys, que bé no s’han fet o no s’han acabat. Només hi ha 16 municipis de la comarca que rebran diners. 12 municipis es quedaran sense millores, sense casals, sense escola, sense CAP, sense depuradora,....
I si amb una dada negativa em vull quedar és el 63,45% de les inversions reals són per l’àrea metropolitana. Honorable President Sr. Montilla, on és l’equilibri territorial que tan de bé ha fet al país? On és la preocupació pel territori, pels pobles i ciutats que no estan a l’àrea de Barcelona? En aquests pressupostos ens han oblidat, tan de bo se’n recordin en el 2008!.

Assumir responsabilitats

Escrit 24 Octubre 2007

Una parella amiga m’explicava ahir els problemes que han tingut per viatjar d’una ciutat a l’altra en l’interessant viatge que acaben de fer a Argentina. Però res comparat amb el suplici que van passar per tornar des de l’aeroport de Barcelona a Reus.
La nit de dilluns vaig anar a recollir un amic a l’estació de Tarragona: el tren va arribar amb dues hores de retard. Tornava de treballar, eren les 23.54h.
Milers de ciutadans que som usuaris del tren que ens hem de llevar més d’hora per tal de no fer tard a la feina.

Aquest caos de RENFE té milers de víctimes amb noms i cognoms. Gent anònima, treballadora i humil que viuen amb impotència el desgavell produït per unes obres mal gestionades. No és de rebut que per poder complir un termini fixat pel govern ens veiem submergits en aquest monumental desgavell. És un escàndol que per tal de complir el calendari d’inauguracions del sr. Zapatero la ciutadania hagi de suportar aquesta situació tan indignant, més pròpia de països subdesenvolupats que d’un país modern com és Catalunya. ¿S’imaginen que hagués pogut passar si el maquinista no hagués vist que el túnel proper al lloc on injectaven formigó per les obres del TAV estava cedint?

No es poden buscar responsabilitats en el passat, ni el causes naturals, ni en els professionals. L’única responsabilitat s’ha de buscar en el govern socialista que és qui gestiona i executa les obres del TAV. I del President, sr. Montilla, incapaç de donar la cara, d’oferir explicacions a la ciutadania ni de reclamar al PSOE que prioritzi les rodalies i els regionals.

Deixeu-me, com a representant públic a l’oposició, demanar disculpes als ciutadans pel que estan patint i agrair-los la seva paciència. El govern tripartit hauria d’aprendre de la seva responsabilitat i admirable resposta.

Per uns bons serveis socials

Publicat l'Octubre 2007

No són poques les opinions que diuen que els polítics viuen en un altre món i parlen de coses que no interessen a la població. Però una de les últimes lleis que ha aprovat el Parlament de Catalunya demostra que aquesta afirmació, no sempre es compleix, ans al contrari.

Amb l’aprovació de la Llei de Serveis Socials de Catalunya, s’han posat les persones i les seves necessitats socials en el centre de tot debat. Els serveis socials són un dels pilars de l’estat del benestar, com ho és la sanitat, l’educació, l’habitatge,... que garanteixen la cobertura de les necessitats bàsiques dels ciutadans posant èmfasi en la seva autonomia personal i la dignitat de tota persona. Per aquesta llei hi ha hagut un llarg debat, obert i dialogant, entre les forces polítiques i les entitats del sector social.

CiU ha donat suport a la llei ja que durant el tràmit parlamentari es van acceptar elements que per nosaltres eren bàsics. El principal exemple és que reclamàvem que la llei tingués un catàleg o cartera de serveis socials. És a dir, que és imprescindible, que si parlem de drets, se’ns digui en la llei quins són aquests drets: d’atenció social,domiciliària, d’acolliment, de llars residencials,.... La proposta que va presentar el tripartit no feia esment de cap servei i tot quedava en bones intencions sense cap concreció. Finalment hi ha catàleg i els ciutadans saben a què poden accedir. Un segon exemple seria el dret a elecció: cada persona té el seu projecte de vida, per tant ha de poder triar entre els serveis socials, aquells que el facin més viable; si vol una plaça en una llar d’avis o vol envellir a casa amb l’ajuda domiciliària corresponent.

Fa 22 anys CiU va promoure la primera llei, pionera i referent, aprovada per unanimitat i ara hem dit sí a la nova llei, perquè calia adaptar-la a la nova realitat catalana. Només em resta un prec al Govern, que l’eina que posem en les seves mans, sigui ben utilitzada i aplicada.

Som conscients d’on anem?

Publicat al Més Reus. Octubre del 2007

El propassat 7 d’octubre vam viure un lamentable episodi que ens hauria de fer reflexionar i molt: un jove de Santa Coloma de Cervelló va agredir una noia equatoriana als Ferrocarrils de la Generalitat.
Sorprenents han estat les declaracions que va fer el jove, justificant que anava begut i que no recorda res de res. Però alarmant també el tractament de la notícia i alguns dels comentaris de la gent. Em pregunto si difondre les imatges centenars de vegades és la millor manera que tenen els mitjans de comunicació de conscienciar la ciutadania que aquests fets són inacceptables i deplorables. I el que és més indigne de tot, que es puguin pagar diners per entrevistar-lo. També llegeixo perplexa en un diari electrònic els comentaris sobre la notícia que han enviat els lectors. ¿Saben que hi ha més de 50 comentaris que acaben derivant a temes lingüístics, de nacionalitat i de dretes i esquerres? És aquest el problema de fons? Tan gran és la superficialitat i inconsciència de molts internautes que acaben discutint sobre si l’agressor és “quillo”, català, espanyol o antinacionalista? De debò és aquesta l’aportació d’algunes persones i d’alguns mitjans de comunicació a la necessària reflexió sobre els fets?

Malauradament aquest no és un fet aïllat: Recorden el grup de joves que va cremar una indigent que dormia en un caixer? I les noies que van apallissar una companya de classe i ho van gravar al mòbil? Esperpèntic. Casos com aquestos posen en evidència els valors que fonamenten actualment la societat i fan necessària una reflexió profunda sobre el que està succeint, sobre què mou un jove a actuar d’aquesta manera.
Es fa més necessari que mai l’impuls d’un debat seriós i ambiciós sobre la crisi de valors que pateix la nostra societat, sobre l’enervació desmesurada de l’individualisme, sobre la manca de compromís, sobre el diner com a valor suprem, sobre la creació de drets sense correspondència de deures, en definitiva endegar una reflexió sobre quins valors han de fonamentar la nostra societat.

Minuts menuts

Publicat al Diari de Tarragona. 21.10.2007

Aquest mes d’octubre s’inicia en vàries poblacions de Catalunya, entre elles Reus, un nou servei anomenat “ Minuts menuts”. He de reconèixer que el nom que li han donat em resulta molt grat a l’orella. Potser perquè em sap greu que paraules com “menuts”, “mainada” o “quitxalla” ja no s’utilitzin amb tanta freqüència com abans.

Els “minuts menuts” són llars d’infants on els pares podran deixar els fills un màxim de tres hores diàries, i no més de dos dies a la setmana, per poder fer “gestions o encàrrecs d’índole personal” com ens explicà la Consellera d’Acció Social i Ciutadania. El preu és ben popular: 1 euro l’hora.

No pretenc criticar o lloar la mesura, però sí que hi ha certs aspectes en relació amb aquest servei i en com s’ha presentat que m’han cridat l’atenció. Tots sabem que anar a comprar o a fer gestions amb els fills, és sempre una mica més complicat i lent que sense, però alhora, és una gran oportunitat per educar i per estar amb ells. En una botiga podem motivar els menuts dient-los el nom de cada cosa que comprem i el seu ús i així augmentem el seu vocabulari i expressió, per posar un exemple. També ens diuen que es poden deixar els xiquets aquestes dues hores“per anar a fer esport”; sense tenir present les múltiples oportunitats educatives i de relació que ofereix la pràctica de l’esport en família.

La frase que més em va impactar fou quan la Consellera va definir el servei com a “espais de respir per a pares”. Dit així, sembla que presentin un “pàrquing per a criatures”. Avui en dia, convindrem que ésser pare o mare suposa un alt grau d’esforç i sacrifici, sobretot pel ritme de vida que portem. Però no convindria més buscar “espais de respir” que no fossin a costa de reduir el temps escàs que tenim per estar amb els fills? Llavors, potser el nostre temps per ells seria més gaudit per tots.

Es crea aquest servei per tal de millorar la conciliació de la vida laboral i familiar. No creuen vostès que això és anar posant pegats a un problema que va molt més enllà de les 2 o 3 hores setmanals? Les polítiques de conciliació han d’anar per una altre camí, implicant-hi les empreses i l’administració, i impulsant els imprescindibles canvis culturals. Però d’aquesta qüestió ja en parlarem en un altre article.

Com defensar les idees

( publicat al Diari de Tarragona. Octubre 2007)

Les idees es poden defensar de moltes maneres. Al llarg de la història n’hem vist de tots colors: des dels sistemes feudals o els totalitarismes de dretes i d’esquerres, als sistemes democràtics. I convindré amb vostè, que no tots els mètodes són acceptables i que n’hi ha de més ètics que altres.

Aquesta reflexió la vull fer arran dels fets que es van produir a Girona, amb la crema d’imatges de la família reial i del moviment posterior d’un diputat d’ERC al Parlament de Catalunya. És possible que els joves que cremen banderes o fotos no coneixin millor manera d’expressar les seves idees o de tenir més protagonisme. Però em sobta i em preocupa que persones a les que se’ls suposa més formació i que tenen responsabilitats públiques, acabin actuant d’aquesta manera tan lamentable.
Personalment crec que és una irresponsabilitat presentar una declaració en una comissaria autoinculpant-se d’haver cremat fotografies d’unes persones. I encara més convocant els mitjans de comunicació per donar-hi més ressò.
No vull donar a parlar més sobre el tema, però sí deixar dit que en democràcia hi ha diverses maneres d’explicar les idees i les opinions pròpies, però sempre dins de l’ètica i el respecte, que és el mínim que es pot demanar. I quan es té un càrrec públic, un ha d’expressar-se donant exemple a la societat que és a través del diàleg, de la confrontació dialèctica respectuosa i veraç i del compromís constant que enfortim la democràcia.