Pèrdua d'en Joan Solà

Crec recordar que va ser el mateix dia de l'aprovació de la Llei d'Educació de Catalunya que el sr. Solà va fer un entranyable discurs al Parlament de Catalunya. Em va commoure, emocionar, preocupar, neguitejar. Va dir coses com:

"Vostès, senyors diputats, s’han de sentir orgullosos de treballar precisament amb aquesta mal·leable i nobilíssima pasta de la paraula. La paraula, que tantíssimes vegades i en tants territoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora.
Diguem-ho tot, però: també la paraula ha servit massa vegades (i aquests anys que vivim ens ho mostren de manera lamentable i emblemàtica) per enganyar, enverinar
i enfrontar els pobles d’Espanya."
Va remarcar que "La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica." i es queixava dient "... la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell. Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col·lectivitat, els individus i la llengua. La llengua no pot ser normal si no ho són els individus i si no ho és la comunitat que la parlen.
I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil·la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d’inseguretat,
de dependència"
I acabava el seu discurs amb aquestes paraules: "La llengua pròpia del país, una
llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics,
visceralment rebutjada pels altres pobles d’Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra."

Descansi en pau.