La R+D+i: alegries i penes

“L’impacte de la investigació catalana és similar a la del Canadà, Singapur i Finlàndia” Ho recull l’informe Indicadores bibliométricos de la actividad científica de Cataluña elaborat per la UOC i el Grup SCImago. Algunes de les dades són esperançadores: Catalunya es situa al capdavant en termes de l’impacte científic internacional i és la segona, després de Madrid, en producció de publicacions científiques representant el 26,6% del total de la producció espanyola entre el 2003 i el 2008.

Malgrat aquestes dades tan positives, cal dir que la investigació a Catalunya encara està massa oblidada i castigada. No fa massa, l’Ester, una noia de Reus amb qui ballàvem juntes bastons i que està acabant la tesi sobre les metal·lotioneïnes, unes proteïnes que s'enganxen a metalls pesants, em feia les següents reflexions:
“Me'n vaig a França perquè aquí, malauradament, no hi ha futur. I així estem una gran part dels doctorands i doctors que surten d'aquest país”. M’explicava els“problemes del dia a dia del que se suposa que som “l’elit” del país, amb estudis superiors i molt ben preparats. Jo tinc la carrera, dos màsters, un dels quals fet a França amb una beca de La Caixa, i ara el doctorat per les universitats UAB i UB. Tinc un currículum pluridisciplinar, amb tècniques de genètica i biologia moleculars, i químiques.Aquí no hi ha contractes". “A Europa, els doctorats tenen un temps limitat, perquè el que interessa és que aquesta persona tingui el títol tant bon punt està capacitada i automàticament trobi feina. Aquí no”.

Si volem una Catalunya amb futur i pròspera, el proper Govern de Catalunya haurà de tenir la R+D+i com a prioritat. Tamateix, espero que l’Ester pugui tornar a la seva terra a investigar.